Bressols a les aules: un passeig pel barri més pobre d'Espanya

Ell va en bicicleta. Ella mira el mòbil. El nen deu tenir 3 o 4 anys. "No deu ser la mare, no?", penso. Ho pregunto a la Nati, que camina al meu costat. Somriu. No li estranyaria, encara que aquella nena –sembla una nena– pugui tenir com a màxim 15 anys. En aquesta zona, els noms dels carrers són lletanies, o sigui, súpliques religioses: refugi dels pecadors, consoladora dels afligits, auxili dels cristians. En aquestes parets, les proclames divines agafen una altra dimensió. La Nati m’explica que una de les preocupacions que tenia durant els anys que va ser directora a l’escola era precisament que les nenes no deixessin d’estudiar, especialment quan se'ls demanava la mà. I això podia ser molt d’hora. Als 11, als 12, als 13. "Com ho fèieu?", pregunto. "Intentant treballar amb les famílies", diu. Al cap d’una estona em criden: "Has vist el que diu la Nati?" M'hi acosto. "Ah, sí, que m’he oblidat una cosa", diu. I deixa anar, amb un to de normalitat: "També es van posar bressols a les aules". "Com?", li dic. "Sí, bressols, perquè no marxessin".